L' HOME DEL SAC

Catalans ens hem de portar bé o vindrà l’home del sac i se’ns emportarà.

Quan érem petits i els nostres pares es quedaven sense arguments, quan volien que obeíssim sense discutir feien servir el ancestral argumentari de la por, si no creus et passaran coses dolentes, vindrà l’home del sac, el papus....i se ten portarà. Ens mostraven el pitjor futur per a un nen, perdre la protecció dels seus pares.

La situació que s’ha creat en el nostre país arran de la voluntat de fer una consulta per preguntar a la ciutadania Catalana sobre el futur què voldríem per Catalunya em fa venir al cap aquests personatges llegendaris que turmentaven la nostre infantesa.

Les forces polítiques que no volen que el poble de Catalunya sigui consultat justifiquen i argumenten la seves posicions amb la por i ens etziben aquest personatges ara disfressats de grans cavallers que ens salvaran de la maldat del independentisme.

Titllen l’ independentisme com un procés il·lícit, desagraït, incívic, deshonest, insolidari, manipulador, radical, imperialista, intolerant, bel·ligerant i victimista.  I perquè cap ciutadà Català no es pugui ofendre ens diuen que els qui creiem en la independència estem manipulats per forces disgregadores i separatistes, que cegats per les tradicions ancestrals catalanistes donem suport a un procés condemnat al fracàs,  però com espanyols que som “legalment” s’ ens perdona perquè no sabem el que fem. Ara, com en el passat amb els nostres pares, ens mostren el pitjor futur que és ser expulsats del “món lliure”.

I jo que pensava que al poble no s’ el podia enganyar, que el poble era sobirà, i que els nostres representants polítics no eren més que un reflexa de la societat que els ha escollit. Ara resulta que no, que la gent no sabem el que fem i necessitem un Gran Germà Espanyol que vetlli per nosaltres, vulguem o no, amen.

L’ independència de Catalunya de la resta d’ Espanya és una hipòtesi entre altres possibles i no menyspreables possibilitats, no és la única. I seria de responsabilitat política que el govern d’ Espanya escoltés de manera legal i democràtica els anhels d’ un poble.

EL GOVERN ESPANYOL OBLIGA A TANCAR CATALUNYA RÀDIO AL PAÍS VALENCIÀ

El govern Espanyol obliga avui mateix a Acció Cultural del País Valencià a tancar les emissions de Catalunya Ràdio i ha amenaçat amb una multa d'un milió d' Euros si continuen. A partir d' avui no quedarà cap canal audiovisual en Català al País Valencià, desprès del tancament de Radio 9 i Canal 9.

http://www.catradio.cat/audio/785407/Catalunya-Radio-ja-no-es-sentira-al-Pais-Valencia

Durant aquest darrers anys Acció Cultural a ofert un servei públic a un sector de la població Valenciana que volien rebre informació en la seva pròpia llengua, Valencià o Català, utilitzant una xarxa de repetidors, que si bé no estava legalitzada, si havia sigut tolerada durant molts anys per les autoritats, ha estat la denúncia de la associació "Cículo Cívico Valenciano" la que ha desencadenat el tancament de les emissions.

Des de el punt de vista que sempre és millor sumar que restar, i que personalment comparteixo, avui València resta, avui és una mica més pobre, pobra...en realitat tots els Espanyols ho som.

Enllaços destacats:

http://latdp.cat/article/audio-puyal-defensa-que-els-valencians-tinguin-un-sistema-de-comunicacions-en-la-llengua-propia/

http://www.vilaweb.cat/editorial/4168425/anys-genocidi-cultural-valencians.html

Fem Via - 11 de setembre de 2013

"...no participo de les mateixes idees polítiques del senyor Macià. No sóc català, ni tampoc sóc separatista. Però sóc liberal. Dintre una Espanya lliure, volem una Catalunya lliure, una Catalunya que no estigui retinguda per la força a la resta de la Península; volem una Catalunya que pugui regir els propis destins. Més tard, es podrà parlar, si ella vol, dels llaços federatius que vulgui tenir amb la resta de la Península."

Eduardo Ortega i Gasset (va ser diputat de les Corts Espanyoles).

HOMENATGE AL PRESIDENT COMPANYS I ALS REPUBLICANS ASSASSINATS DURANT EL FRANQUISME

Una vegada més ens permetem convidar-los al tradicional homenatge al nostre President Lluís Companys i als republicans assassinats durant el franquisme.

Lloc:  Al Fossar de la Pedrera del Cementiri de Motjuïc, el proper diumenge dia 14 d’octubre a les 12 hores del migdia

Malgrat els anys transcorreguts, sigui per voluntat política, per ganes de voler amagar o per fer oblidar aquella pàgina de la història, la nova democràcia ha vingut negant la rehabilitació jurídica a tots aquells homes i dones que foren jutjats, per aquells criminals tribunals militars il·legals, mitjançant uns judicis sumaríssims militars i paradoxalment condemnats a la pena de mort per rebel·lió militar.

Fins i tot a l’any 2007, les Corts General espanyoles van aprovar la descafeïnada i vergonyosa Llei de la Memòria Històrica, que tanca definitivament la possibilitat de ser rehabilitats jurídicament.

Els franquistes van fer aprovar la Llei d’Amnistia de l’any 1977, per salvaguardar l’honor i les responsabilitats jurídiques de les persones que tingueren responsabilitats penals durant el franquisme, en canvi, els demòcrates que van pactar l’exemplar transició a la democràcia, no van reclamar la rehabilitació dels nostres morts; aquests fets passaran a la història com la vergonya política més gran de la nostra transició democràtica.

Els familiars mai hem reclamat venjança envers aquells que tan mal ens van fer, però sí reclamem justícia, i aquesta en el transcurs dels anys se’ns ha vingut negant, siguin els governants de dretes o d’esquerres.

Aquesta indiferència fa molt mal als familiars de les víctimes.

Agrairem la difusió d’aquesta convocatòria entre els vostres amics.

Us hi esperem.

La Junta Directiva

           

ASSOCIACIÓ PRO-MEMÒRIA ALS IMMOLATS PER LA LLIBERTAT DE CATALUNYA

                                                    

ULTRATGE, A LA HISTÒRIA, A LA VERITAT I A L' ÈTICA

El 9 de setembre proppassat el cos de Salvador Allende era soterrat per segona vegada. Havia estat exhumat per escatir la causa de la seva mort. Veredicte definitu: suïcidi. Allò que els seus pròxims havien defensat sempre. El seu metge, el doctor Oscar Soto, va qualificar la jornada d'històrica. 'Els fets no deixen d'existir perquè s'ignorin --va dir citant Aldous Huxley--. La història, la veritat i l'ètica no poden anar separades'. També va recordar unes paraules de la vídua d'Allende: 'El retrobament entre els xilens no es produirà mentre molts dels nostres compatriotes romanguin amuntegats a les fosses perdudes', per subratllar la decisió de la justícia xilena d'investigar la mort de 712 ciutadans. 

En canvi, a l'estat espanyol hi ha uns 140.000 desapareguts del franquisme, denunciats judicialment, que el govern espanyol es nega a investigar. I 30.000 nens segrestats. Franco solament fou superat per Pol Pot. Aquí es va dur a terme una política genocida, d'extermini planificat per l'estat. És per això que els seus representants actuals infringeixen la llei internacional sobre crims contra la humanitat, desaparició i segrest? Quin abisme d'ètica i de responsabilitat democràtica i humana hi ha entre els espanyols i els xilens! Infame transició. 

Aquí l'odi feixista, beneït per l'església catòlica, es transmet per via genètica. Esquitxa i contamina. És obscè el menyspreu a les víctimes, miserable la covardia de tots els governs democràtics que no han assumit la responsabilitat de l'estat envers el passat. 

Aquí la història, la veritat i l'ètica sempre han anat separades. 

La llei de la memòria ha resultat una estafa. La justícia democràtica veta la investigació dels crims de la dictadura. Hi ha 1.196 foses comunes pendents d'actuació. No s'ha fet un cens d'edificacions i obres realitzades per treballs forçats. Resten 704 vestigis de símbols feixistes. La llei no anul·la les sentències de tribunals franquistes que la llei mateixa considera il·legítims. Molts dels condemnats continuen essent culpables d'un delicte que mai no van cometre: el de rebel·lió militar. Els maquis i els guerrillers no han estat plenament rehabilitats. 

A Catalunya la Generalitat del president Artur va liquidant lentament el Memorial Democràtic. Ara l'envia a Montjuïc i anuncia que haurà d'honorar les víctimes de tots dos bàndols. Un pas enrere més. Per a satisfer, suposo, els familiars i amics dels militars que van assassinar Lluís Companys, allà mateix, a la fosa de Santa Eulàlia. 

No en van tenir prou amb quaranta anys d'honors, desfilades, misses, medalles, rèquiems, estancs, pensions, vitalicis, càrrecs i privilegis. Són insaciables. Com les hienes. Ho porten a la sang. 

Aquest estiu un grapat d'alcaldes del PP s'han tret la màscara. A un poble d'Àvila l'alcalde va profanar un monument funerari amb les restes de deu represaliats dels feixistes, i els familiars van ser insultats i amenaçats. Un altre va impedir l'entrada al cementiri dels familiars de republicans assassinats que volien celebrar-hi un acte. L'Ajuntament de Melilla va atorgar la medalla d'or al policia franquista Ramón Antón Mota per les seves 'virtuts', entre les quals es destaca la d'haver presenciat l'execució al garrot vil de Salvador Puig Antich. 

Aviat res no els deturarà. El PP ha anunciat que no derogaria la llei de la memòria (no li cal), però que solament n'aplicaria els preceptes que li semblen bé. Es veu que aquí els governs tenen potestat per a infringir impunement allò que aprova el parlament. A més, tornarà a obrir als visitants el Valle de los Caídos. Traslladarà el cadàver de Franco com recomanen els experts? En dubto. 

Beneïts sien l'odi i la crueltat. Trepitgem i escopim acarnissadament els 50.000 assassinats dels anys 40, els 140.000 desapareguts, els 30.000 nens segrestats i les famílies corresponents. 

El 20-N es complirà el gran somni de Rajoy. Penetrar a pas marcial al fons tètric de la cripta de Cuelgamuros, quadrar-se solemnement davant la tomba del dictador i pronunciar, orgullós: 'Sin novedad, mi Caudillo!'

Autor: Xavier Montanya

xavier.montanya@partal.cat

HOMENATGE A LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME AL FOSSAR DE LA PEDRERA

Us convidem a l’homenatge que tradicionalment venim celebrant cada any a la memòria dels 1717 homes i dones, que se’ls arrabassà la vida per defensar la legalitat constitucional de la República, que foren condemnats a la pena de mort per ordre d’uns tribunals militars il·legals i afusellats en el Camp de la Bota, sense el dret universal a poder-se defensar dels fets pels que foren jutjats, i que després de més de trenta – cinc anys de la mort del dictador i criminal de guerra el general Franco, autor de tots aquells crims contra la humanitat, amb la col·laboració directa i venjativa de l’Església catòlica; la actual democràcia els hi continua negant la rehabilitació jurídica amb l’aprovació de la covarda Llei de la Memòria Històrica de l’any 2007, per les Corts Generals espanyoles a proposta del Govern espanyol.

Sentim INDIGNACIÓ per la manifesta manca de coratge polític i de voluntat en no voler tancar unes ferides que encara estan obertes, malgrat tenir una suposada democràcia, i que cada dia que passa són més profundes.

Se celebrarà el proper diumenge dia 16 d’octubre de 2011 a les 12 hores del matí, en el FOSSAR DE LA PEDRERA del Cementiri de Montjuïc de Barcelona.

                                                                        

Comptem amb la vostra presència i agrairem porteu moltes flors, per demostrar als governants estatals que no estem conformes amb la seva indignant conducta, envers els nostres familiars i amics que estan enterrats anònimament en diferents fossars de la geografia de tot l’Estat espanyol i català.

Doneu a conèixer aquesta convocatòria entre les vostres amistats.


La Junta directiva de l' associació pro-memòria als immolats per la llibertat de Catalunya.

HOMENATGE A LA MEMÒRIA DE TOTS ELS REPUBLICANS

DIUMENGE DIA 10 D'OCTUBRE DE 2010 A LES 12 HORES DEL MIGDIA, EN EL FOSSAR DE LA PEDRERA DEL CEMENTIRI DE MONTJUÏC DE BARCELONA.

 

Tradicional acte d'homenatge a la memòria de tots els republicans assassinats, durant la criminal dictadura franquista i oblidats per l'actual democràcia, negant-los la rehabilitació jurídica.

ASSOCIACIÓ PRO - MEMÒRIA ALS IMMOLATS PER LA LLIBERTAT A CATALUNYA

 

LA PEDRERA DE L'ÀNIMA

Text: Xavier Montanyà 

 

El Fossar de la Pedrera és el racó més impressionant de la Inòpia. És al sud del cementiri de Montjuïc. Allà on s'acaben les creus i l'ostentació. Josep Pla deia que els panteons dels grans prohoms eren la marmorització del diner. Lluny del mal gust i del gregarisme, de l'obscenitat funerària i de la necrofília dels creients, el Fossar és com l'últim refugi del somni i la il·lusió, de l'extraordinarietat. És un gran forat a la muntanya, com una immensa queixalada, obra de l'home que hi picava pedra per construir la ciutat. D'aquí devien sortir les roques per a construir l'escullera del port i l'església de Santa Maria del Mar. 'Aquí reposen els qui foren afusellats, llegeixo en una columna, al Camp de la Bota i en uns altres indrets per les forces feixistes des de l'any 1939. De molts, no en sabrem mai el nom, però el nostre homenatge és per a tots.' En unes altres columnes, llistes i llistes de persones assassinades. Testimoni solemne i acusador de la barbàrie. Un bell jardí de gespa i pedra, i un petit llac que envolta la tomba de Lluís Companys, eternament acompanyat pel raucar de les granotes. Quan m'hi acosto, un gat negre salvatge fuig esperitat, com del dimoni. Sol passar l'estiu a l'ombra, dins el monument, ajaçat damunt la placa, aprofitant la frescor del marbre. Lluís Companys i Jover, 1882-1940. Prop dels murs naturals de la muntanya, hi ha esteles dedicades als jueus víctimes del nazisme, als antics guerrillers morts pertot arreu de Catalunya, als Brigadistes Internacionals. En un racó del penya-segat, entaforat en una esquerda de la paret, hi ha un petit ram de flors. Em ve al cap un refrany turc: 'excavar a les roques una deu amb una agulla'. Si pares atenció, pots sentir encara l'espetec dels trets, l'olor de la pólvora, la viscositat de la sang quallada a grans bassals. La inquietant bellesa d'aquest paratge contrasta amb la vulgaritat habitual de la muntanya. Aquí es preserva el silenci de tant de dolor, un silenci que sembla haver congelat el temps, una força salvatge i exuberant, bella i indòmita que esclata per les escletxes de les parets de la muntanya, com si brollés imparable del centre del món: buguenvíl·lies morades, figueres, pins, alzines, figueres de moro de flor groga, atzavares, xiprers. De tant en tant, un esbart de coloms de colors clars i esvelts sobrevolen aquest espai buit. Són lliures, nets. Res a veure amb les rates voladores de la ciutat. El secret del Fossar de la Pedrera és el buit, el que se'n va extreure, el que no hi és. El braç que manca a l'estàtua. És el que li dona sentit, significat i màgia. Tot d'una, uns gitanets trenquen l'harmonia. Han comparegut de més enllà dels xiprers empaitant un gall marró de cresta molt vermella. Hi juguen. No cal sacrificar-lo per invocar els esperits. No cal vessar més sang damunt les roques. Aquí, les ànimes no moren. Ni tan sols dormen. Espurnegen en la calma. Sense demanar res en canvi.

 

 

 

                                    

ACTE COMMEMORATIU DE L'ANIVERSARI DEL ASSASSINAT DEL PRESIDENT COMPANYS

Dijous, 14 d'octubre, a les 12 h
Fossar de la Pedrera - Cementiri de Montjuïc Barcelona

El fossar de la Pedrera és un dels espais memorials més importants de Catalunya. El 1979 va deixar de funcionar com a fossa comuna del cementiri de Montjuïc i el 1985 va ser dignificat per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. Ara, una nova senyalització del Memorial Democràtic explica cadascun dels espais que conformen aquest gran memorial dissenyat per l'arquitecta Beth Galí: les columnes dedicades a les víctimes del franquisme, el mausoleu del president Lluís Companys, una gran zona enjardinada amb algunes tombes singularitzades al seu extrem, etc.

L'acte, amb la participació de diferents entitats, tindrà lloc el dijous dia 14 a les 12 h.

LA DEMOCRÀCIA I LA JUSTÍCIA ESPANYOLA

ASSOCIACIÓ PRO-MEMÒRIA ALS IMMOLATS PER LA LLIBERTAT A CATALUNYA
La nostra Associació porta treballant, des de l’any 1976, per recuperar i rehabilitar a totes aquelles dones i homes republicans, que foren assassinats per defensar la legalitat constitucional de la República.

Quan encara no s’havia aprovat la mal anomenada Llei de la Memòria Històrica 52/2007 de 27 de desembre, la Mesa de Catalunya d’associacions memorialistes varem demanar als diferents grups parlamentaris catalans que, des del Parlament de Catalunya es reclamés l’anul·lació dels judicis sumaríssims militars al Govern espanyol; uns ens contestaren que ja ens donarien la resposta, però mai la tinguérem, i els altres que no volien fer el ridícul. La realitat va ésser que només trobàrem indiferència política.           

Després de varis anys, concretament el 2 d’octubre de 2008, el ple del Parlament de Catalunya adoptà la Resolució de vindicació del President Lluís Companys i Jover, en la qual s’instava al Govern de la Generalitat, a fer el que sigui necessari jurídicament i políticament per aconseguir reparar el seu honor i l’anul·lació del seu il·legal judici, tenint en compte la condició d’il·legitimitat del tribunals franquistes, tal com els declara la covarda i vergonyant Llei de la Memòria Històrica, però a la resta de republicans també assassinats no se’ls va tenir en compte en aquesta resolució. Actitud molt decebedora per als familiars de totes aquelles víctimes. Podem considerar-ho com un oblit o va ésser intencionadament?  

El dia 13 d’octubre de 2008, la senyora Maria Lluïsa Gally, néta del President Companys, va lliurar al Ministeri de Justícia la sol·licitud per aconseguir la DECLARACIÓ DE REPARACIÓ I RECONEIXEMENT PERSONAL del seu avi, d’acord amb l’article 4 de la Llei 52/2007, que no té cap valor jurídic ni patrimonial, només és un reconeixement simbòlicament moral, el qual no el necessitava, de la mateixa manera que la resta de republicans assassinats, que mai van perdre la moral ni la dignitat per part dels seus familiars, demanar aquella DECLARACIÓ, creiem que és una humiliació més que se’ls fa per llei en plena democràcia, naturalment va estar mal assessorada, així li vàrem dir personalment el dia 15 d’octubre de 2008, quan la saludarem al Fossar de la Pedrera.

El Govern de la Generalitat va trigar un any a posar en marxa la resolució del Parlament, concretament en la sessió de govern celebrada el dia 15 d’octubre de 2009, va prendre l’acord de plantejar d’ofici davant del Tribunal Suprem, un recurs de revisió per aconseguir l’anul·lació de la sentència dictada el dia 14 d’octubre de 1940, pel Consell de Guerra d’Oficials Generals, que condemnava a la pena de mort al President Lluís Companys i Jover i que va ser executada amb caràcter d’urgència a l’endemà, el 15 d’octubre de 1940, al Fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc.

El passat 5 d’abril, el FISCAL GENERAL DE L’ESTAT, en resposta al recurs de revisió presentat per la Generalitat, en el qual es demanava l’anul·lació del Consell de Guerra, va resoldre no admetre’l  a tràmit d’acord amb la Llei de la Memòria Històrica, interpretant que les sentències són nul·les de ple dret, a l’haver estat expulsades de l’ordenament jurídic, resultant legalment improcedent la interposició del recurs de revisió davant del Tribunal Suprem; la realitat és que la sentència continua estant vigent, de la mateixa manera que les dels altres republicans assassinats.

El Fiscal General de l’Estat, en el context de la seva resolució, té la gosadia i la burlesca de fer un estudi irresponsable de dret comparat amb d’altres països del nostre entorn, com Alemanya i Àustria, que per Llei aprovada pels seus Parlaments anul·laren en bloc totes les sentències dictades durant l’època nacionalsocialista, sense necessitat d’un examen de cada cas en concret i la Fiscalia n’era l’òrgan encarregat d’expedir el corresponent certificat d’anul·lació, la qual cosa no succeeix a Espanya amb la Llei de la Memòria Històrica, aquesta no anul·la els judicis sumaríssims militars dictats per aquells criminals tribunals militars, només els declara injustos per il·legítims i no nuls per il·legals i el mateix Fiscal es nega a certificar l’anul·lació de ple dret malgrat la seva resolució.

El Ministeri de Justícia es contradiu amb la Fiscalia General, ja que es nega amb tota rotunditat a certificar l’anul·lació de ple dret, només facilita a qui ho demani i prèvia  presentació d’una sèrie de documents, una DECLARACIÓ DE BONA CONDUCTA, si procedeix, després de ser revisat l’expedient, la qual no té cap valor jurídic ni patrimonial, d’acord amb la mateixa Llei de la Memòria Històrica,  mostrant la manca de professionalitat i d’escrúpols del Fiscal General, doncs, la seva resolució és un engany més de les institucions estatals, amb el consentiment del Govern espanyol.

El Fiscal General de l’Estat, ha dictat una resolució indignant, atrevint-se a comparar-la amb el que han fet altres països, la qual cosa  podem considerar que és una veritable burla i un escarni per tots els ciutadans que fórem represaliats pel franquisme, és vergonyós que després de trenta-cinc anys de la mort del dictador i criminal de guerra del general Franco, i trenta-tres de la instauració de la suposada democràcia, se’ns continua negant la rehabilitació jurídica dels nostres familiars.

Arribem a la conclusió que el Fiscal ha fet el que li ha ordenat el Govern espanyol, tenint en compte que aquest va fer aprovar per covardia política a les Corts Generals, la vergonyant i descafeïnada Llei de la Memòria Històrica, amb els vots de tots els grups parlamentaris, excepte ERC i el PP (per raons molt diferents), que nega l’anul·lació dels judicis sumaríssims militars, malgrat ser dictats per uns tribunals militars il·legals.

Després de la vergonyant fal·làcia dictada pel Fiscal General de l’Estat, negant-se a admetre el recurs de revisió del President Lluis Companys i el silenci del Govern Espanyol, hem preguntat a la Generalitat de Catalunya, quines mesures polítiques i jurídiques està prenent per aconseguir que sigui anul·lat el judici del President Companys i els de la resta de republicans assassinats, malgrat la negativa del Fiscal. De moment no ens ha contestat i tenim molt poques esperances de tenir una resposta positiva.

Aquest és el deute que té pendent l’actual democràcia envers tots els represaliats pel franquisme, sent-ne totalment responsables tots els Governs democràtics espanyols, i també els diferents Governs de  la Generalitat de Catalunya, per la manca de sensibilitat que han demostrat en el transcurs de tots aquets anys, constatant que no han tingut la voluntat política ferma ni les ganes de voler resoldre el problema, per tancar les ferides de totes les famílies a les que se’ls va arrabassar el pare, la mare, l’avi o el germà per defensar la legalitat constitucional de la República.

Quan sentim algun polític que diu públicament que Espanya està gaudint del  període més llarg de pau i benestar de la seva història democràtica, ens sentim ofesos, doncs, és possible que el pregoner de tan dissortades paraules, els seus orígens puguin ser franquistes o bé és un panxa contenta i s’oblida de les famílies que patiren la cruel repressió i no han estat rehabilitades, malgrat aquesta suposada pau i benestar. L’exemplar i modèlica transició democràtica espanyola, ens ha portat per aquest amarg camí, imposant l’oblit per covardia.

Enguany serà el 70è aniversari de l’assassinat del President Lluís Companys, en tots els trenta-cinc de democràcia, les institucions catalanes mai s’han dignat a tributar-li un homenatge nacional, vergonya per un país que vol ser una nació i poder decidir per ella mateixa.

Ha estat molt sorprenent el fet que ha tingut més ressonància política i social, l’acceptació per part del Tribunal Suprem de les denúncies d’origen feixista contra el jutge Garzón per prevaricació, en haver volgut investigar els crims del franquisme, que la resolució dictada pel Fiscal General de l’Estat, negant l’acceptació del recurs de revisió del judici militar il·legal del President màrtir Lluís Companys.

Els republicans assassinats per defensar la legalitat constitucional de la República han estat condemnats dues vegades: la primera, durant la repressió de la sagnant dictadura del criminal de guerra el general Franco, amb l’especial benedicció i consentiment de l’església catòlica; i la segona, per l’actual i suposada democràcia. Aquesta segona és molt més dura pels que teníem l’esperança, amb la nova democràcia, d‘aconseguir la rehabilitació jurídica dels nostres familiars. 

La prova la tenim en el resultat de la recent votació del dia 20 de juliol passat al Congrés des Diputats en el debat de Política General, després de discutir la proposta de resolució presentada per ERC, d’impulsar las accions necessàries per tal que l’estat espanyol declari nul·la de ple dret la condemna del President Lluís Companys, tenint en compte la resolució dictada pel Fiscal General de l’Estat

.

Uns dies abans de fer-se la votació, la nostra Associació es va dirigir per escrit a tots els grups parlamentaris que tenen representació a les Corts Generals, demanant que hi votessin a favor, alguns ens van escoltar, però la decepció va ser la  indignant resposta negativa del Partit Socialista de Catalunya.

El resultat de la votació va ser el següent:

26 vots a favor.............2 abstencions.............319 vots en contra  

Els vots favorables van ser de: ERC, ICV, IU, CiU, PNV i Grup Mixta.

Els 319 vots negatius, corresponen a la suma dels grups Partido Popular i Partido Socialista Obrero Espanyol, entre aquests hi ha els 25 vots dels diputats socialistes catalans, increïble i a la vegada, indignant, tenint en compte que a nivell del Parlament de  Catalunya van votar a favor de la resolució de reclamar la rehabilitació del President, presentant a través de la Generalitat de Catalunya, un recurs de revisió del seu judici militar il·legal i, en canvi, a Madrid voten en contra de la seva rehabilitació; més incoherència impossible.

El dia 9 de setembre passat, Esquerra Republicana va presentar una moció conseqüència de la interpel·lació urgent al Congrés de Diputats, sobre el reconeixement de la nul·litat de la sentència del Tribunal Militar que va condemnar a mort al Molt Hble. Sr. President Lluís Companys i Jover, i va ser debatuda en el Congrés de Diputats el dia 14 de setembre, novament tingueren la negativa del PSOE i PSC, la intervenció va ser a càrrec d’un diputat català socialista, recalcant que la família del President, ja havia exercit el dret a obtenir la DECLARACIÓ DE REPARACIÓ I RECONEIXEMENT PERSONAL del Ministeri de Justícia i per tant el Govern ja havia complert d’acord amb la Llei de la Memòria Històrica.

PER NOSALTRES, PEL POBLE DE CATALUNYA, CONSIDEREM AQUESTA ACTITUD INTRANSIGENT DEL GOVERN I DEL SEU GRUP PARLAMENTARI COM UNA BURLA MÉS ENVERS EL NOSTRE PRESIDENT.

Queda pendent de debatre en el Congrés dels Diputats, la proposta de Llei presentada pel grup parlamentari d’ERC-IU-ICV, que va ser presentada el 15 d’abril passat, demanant l’anul·lació de ple dret de tots els judicis militars.

El dia 14 de setembre passat, el grup parlamentari de Convergència i Unió, també va presentar en el registre del Congrés de Diputats, una proposta No de Llei demanant el reconeixement de l’anul·lació de totes les sentències dictades durant i després de la guerra civil en vulneració dels drets fonamentals i llibertats públiques.

Veurem quan seran debatudes les dues propostes en el Congrés dels Diputats i quin resultat aconseguirem.

No hem llegit a la premsa escrita, ni sentit cap comentari per la radio, ni vist per la TV (ara que per qualsevol tonteria s’obre algun debat) que s’ha negat la rehabilitació jurídica del nostra President màrtir LLUÍS COMPANYS I JOVER i de la resta de republicans represaliats pel franquisme.

CONOCER TROTSKY Y SU OBRA

Conocer Trotsky y su obra. José Gutierrez. Ed. Dopesa. Barcelona, 1979

La primera vegada que d'una manera seriosa i conscient vaig sentir a parlar del Trotskysme va ser a través del llibre "La República y la guerra civil" de Gabriel Jackson. Era en relació al POUM i a Andreu Nin, i els fets que van succeïr a principis de maig de 1937 a Barcelona. De fet em vaig quedar molt encuriosida sobre aquella formació a la que el Stalinisme volia liquidar fós com fós. Ara he llegit aquest llibre "Conocer a Trotsky y su obra", que és una introducció a la vida i a la obra de Lleó Trotsky i he comprès moltes coses, he comprès que els fets que s'han anat succeïnt al llarg del segle XX, inclosa la guerra civil Espanyola no es poden estudiar com a capítols aïllats sino que tots estàn d'una manera o altre relacionats, a més, que hem de mirar molt més enllà dels paràmetres, democràcia vs. fascisme, hem d'anar més enllà i adquirir una perspectiva molt més àmplia. El segle XX no es pot entendre sense estudiar el marxisme i la revolució rusa, ni els fonaments del mateix capitalisme. En aquest punt el llegat de Trotsky em sembla importantíssim.

FRANCESC BOIX - EL FOTOGRAFO DE MATHAUSSEN

Esta semana se cumplen 65 años de la liberación del campo de concentración nazi de Mathaussen, gran parte de los españoles republicanos que no perecieron combatiendo el fascismo en Europa lo hicieron en Mathaussen, pero sobre todas las historias que de se pueden contar o leer, hay una de la cual deberíamos estar orgullosos, y sin embargo es difícil de encontrar comentada en este aniversario, es la historia de Francesc Boix, la primera vez que oí hablar de él fue en uno de esos interesantísimos reportajes que hacen en la televión a las 2 o las 3 de la madrugada, porque supongo que no interesan a nadie, pero que en cambio dan tanto a aprender... Bien en uno hablaba de Francesc Boix, un Barcelonés que derrotada la República Española se exilió en Francia y de allí fué deportado a Mathaussen. Lo que más me impresionó de esta historia es el papel que jugaron los comunistas Españoles en el campo, y sobre todo como a pesar de pasar por lo inimaginable no se rindieron y fueron capaces de sobrepasar su condición de víctimas, documentaron los sucesos que se produjeron, robaron y guardaron los negativos de las fotos que se hacian en actos dentro del campo o como macabros recuerdos para los nazis, asumieron peligros y nos dieron aconocer los documentos gráficos que hoy existen sobre los sucesos de Mathaussen, gracias a Francesc Boix, fotógrafo, él fue el único español que dió su testimonio en el juicio de Nuremberg, testimonio que inculpó a altos cargos nazis. El video que adjunto a continuación es el que vi aquella noche, no tiene desperdicio, si lo veis no os arrepentireís.

Video: Francesc Boix - Un fotógrafo en el infierno

JOAN CABALLERIA PALAU

Joan Caballería Palau, mi abuelo, nació el 10 de noviembre de 1892 en el pueblo de Súria, fue bautizado el día 11 de noviembre del mismo año.

Mi abuelo era hijo de Antoni Caballería Selva y de Clotilde Palau Freixa ambos naturales de la ciudad de Manresa y de oficio jornaleros. Tuvo tres hermanos Ermenegildo, Carles y Teresa. La familia se trasladó a vivir a Sabadell y fue allí donde empezó a trabajar a la temprana edad de 9 años, por este motivo no tuvo formación académica y creció sin saber leer ni escribir.

Durante el tiempo que estuvo haciendo el servicio militar en Tàrrega ciudad de la provincia de Lleida conoció a mi abuela Josefa Roca Duch, que trabajaba de cocinera, sirviendo en una casa. Se casaron y fueron a vivir a Badalona, motivados por la oferta de empleo que proporcionaba una ciudad industrial del entorno de Barcelona. En este período Juan Caballería trabajó de mecánico y se especializó en la profesión de fresador.

A la edad de 26 años, el 7 de septiembre de 1918, nació su primer hijo de nombre Emili, vivían por entonces en la calle del Sol núm. 47 de Badalona, después nacieron dos hijos más Montserrat en 1920 y Antoni el 1922.

Como obrero que era estuvo afiliado a la CNT, en una de las épocas mas duras de la represión contra el Sindicalismo, represión llevada a cabo por el general Severiano Martínez Anido como Gobernador Civil de la provincia de Barcelona, y Miguel Arlegui, Jefe Superior de la Policía. Por aquel entonces los pistoleros de los Sindicatos Libres actuaban sin limitaciones y al amparo de las autoridades, era el tiempo en que hoy los historiadores llaman “del pistolerismo”. Este ambiente y sobre todo el inicio de la dictadura militar del General Primo de Rivera hizo que mi abuelo y la familia al completo iniciaran el camino hacia el exilio en Francia. El desencadenante fue el asesinato de un obrero en Badalona que tenía un semblante a mi abuelo, todos pensaron que se trataba de él, y por eso creyó que los pistoleros del “Libre” se habían confundido de hombre, el temor a lo peor lo llevó hasta Perpiñán.

En Perpiñan estuvo trabajando de conserje en “La Casa de España”, y fue allí donde estuvo en contacto con muchas personalidades de la época, que por sus ideales habían tenido que exiliarse, y que a pesar de todo mantenían la esperanza y el sueño de libertad bien vivo. Allí conoció a Francesc Maciá a quién llevó la comida durante su corto cautiverio en la ciudad, después de su arresto junto a otros Patriotas Catalanes por el fallido intento de provocar una insurrección popular en Catalunya, penetrando armados por Prats de Molló. También se reencontró con su amigo de Badalona Joan Manent Pesas sindicalista de la CNT, y secretario durante la guerra civil de Joan Peiró mientras tuvo el cargo de ministro de Industria de la República Española, Joan Manent también fue alcalde de Badalona durante un corto periodo de tiempo. Con Joan Manent mantuvo siempre una gran amistad. Fue también durante el exilio en 1926 que nació su cuarto hijo, una niña de nombre Octavia.

Durante 1929 mi familia volvió a Badalona, un año más tarde nació mi padre Ramón Caballería Roca el 7 de enero de 1930. De regreso a Badalona encontró trabajo en un bar de la calle Barcelona que tenían unos buenos amigos, Ramón y Candelaria. Después fue conserge en la sede del sindicato CNT en la calle Conquista, también se encargaba de llevar el bar.

Mi abuelo siempre trabajó muy duro y no le importó hacer jornadas larguísimas compaginando dos empleos el de mecánico y el de camarero, para proporcionar a sus hijos educación, e hizo el esfuerzo de aprender a leer y a escribir ya a la edad adulta gracias a la ayuda de su hijo mayor Emili, el cual llegó incluso a ingresar en la facultad de Aparejadores de Barcelona.

Cuando se proclamó la Segunda Republica Española fue un día cargado de esperanza, un día memorable, de gran alegría pues mi abuelo profesaba los ideales Republicanos de igualdad, libertad y justicia.

Mi abuelo fué conserje en la sede de la CNT hasta el cisma trentista, pues él ideológicamente estaba cercano al ideal trentista (encarnado por Joan Peiró, Ángel Pestaña o Pere Cané), que básicamente se oponía a la ingerencia de la FAI dentro del Sindicato, es decir la tendencia moderada y sindicalista contra la radical y anarquista de la FAI, cuando el ala moderada de la CNT se marchó para crear los sindicatos de oposición, también mi abuelo dejó el cargo, entonces fueron a vivir a la calle Maragall num. 24 de Badalona.

Durante la Revolución de octubre de 1934, mi abuelo no estuvo implicado en ningún acto aunque sí su hijo mayor Emili miembro de las juventudes comunistas, que a los quince años se vio implicado en un tiroteo contra las fuerzas de asalto que venían de Barcelona para tomar Badalona, afortunadamente no hubo ningún herido ni muerto que lamentar, aunque si fueron presos mi tío Emilio i dos compañeros Gregori Biel y Matías González García, mi tío estuvo preso durante 6 meses en la prisión Modelo de Barcelona por ser menor de edad, su compañeros pasaron 1 año.

Cuando el golpe militar del General Franco mi abuelo y toda la familia estaba con la defensa de la República Española, y lo estuvieron siempre. Durante los primeros meses de la guerra en los que el golpe de estado propició en la zona Republicana que la legalidad, el orden y la justicia desaparecieran por completo y se produjeran atentados contra personas por el solo hecho de pensar diferente o caer mal, mi abuelo protegió, guardó y fue siempre fiel al ideal de libertad y justicia que siempre tuvo.

Durante el transcurso de la Guerra mi abuelo se afilió al PSUC, del que también formaban parte su hijos Montserrat y Emili que llegó a ser secretario de organización en Badalona. Durante este periodo, él siempre estuvo en la retaguardia y no fue movilizado para luchar en el frente, se limitó a trabajar de mecánico concretamente en Can Bacás. Si que estuvieron en el Ejército su hijo mayor Emili, siendo comisario político, y que durante la retirada desapareció cerca de la frontera con Francia en la zona de Figueres, y Antoni que se alistó voluntario en el ejército muriendo en el frente del ebro a principios de 1938.

Cuando ya se veía venir la derrota y la caída de Barcelona mi abuelo y toda la familia tuvieron la oportunidad de exiliarse, mi tío Emilio les envió un coche para llevarlos hasta la frontera francesa, pero mi abuelo se negó, pues ya había vivido un exilio y sabía lo que signicaba estar lejos del hogar. Además la propaganda Franquista insistía en el hecho de que las personas que no hubieran intervenido en delitos de sangre serían respetadas, por ese motivo se quedó y porque no imaginó de lo que sería capaz de hacer la represión Franquista.

Las tropas Franquistas entraron en Badalona a finales de enero de 1939, la guardia Civil arrestó a mi abuelo el 9 de febrero de 1939 por Rebelión Militar, que ironía, se celebró el consejo de guerra el 18 de febrero de 1939 y se le fusiló el 27 de febrero de 1939, sin ninguna prueba fehaciente de los delitos que se le imputaban. Dieciocho días fueron suficientes para arrestar, condenar y ejecutar a mi abuelo, y a tantos otros.

Fue fusilado en el “Camp de la Bota” y enterrado en el cementerio de Montjuïc en el “Fossar de la Pedrera”, ese lugar que fue siniestro es hoy un hermoso jardín, con un pequeño lago que rodea la sepultura del Presidente Companys, sobre la explanada de césped se encuentra también el memorial de los caídos de las Brigadas Internacionales, y de los judíos víctimas del Nazismo. En este lugar descansa en paz, pues allí donde hubo barbarie hay hoy dignidad.